L'avaluació

L’avaluació és un concepte clau per al desenvolupament de qualsevol àmbit del coneixement. Mitjançant una “avaluació” realista, tan l’estudiant com el professor poden saber o, si més no intuir, quin grau d’adquisició posseeix l’alumne en aquell moment.

Tanmateix, no sempre és fàcil determinar el grau de coneixement adquirit per l’alumne d’una matèria, i encara menys en l’àmbit de les llengües estrangeres, ja que resulta força difícil poder establir quins són els paràmetres exactes en els quals s’estableix una avaluació “real” de l’alumne.

De fet, a l’hora de portar a fi una avaluació hi ha molts condicionats que entren en joc i que poden ser decisius per establir una representació real del coneixement adquirit. Potser el dia que té lloc l’avaluació l’alumne no està del tot concentrat i el seu rendiment es mostra més baix que en altres ocasions; potser el qüestionari no està del tot ben formulat i això pot donar lloc a equívocs i males interpretacions, traduït en mals resultats. Per aquest motiu, hi ha línies d’ensenyament que cada cop es desmarquen més de l’estil d’avaluació tradicional, entès com l’avaluació del llapis i paper, i es plantegen una mena d’avaluació continuada en què els coneixements de l’alumnat es posen a proba en cada sessió d’ensenyament.

Personalment, estic a favor d’aquest tipus d’ensenyament ( el de la no-avaluació) ja que pel fet de no tenir gaire capacitat memorística, els meus resultats no són mai tan bons com jo penso que podrien ser. Els exàmens, penso, simplement demostren que una persona és capaç de memoritzar conceptes i regles que en poc més d’una setmana desapareixen, i no crec que aquest sigui l’objectiu de cap assignatura que s’imparteixi.

En canvi, la entrega periòdica de redaccions, d’interacció continua amb el professorat per tal “d’avaluar” la competència— no tan puntuar, com conèixer— de l’alumne, crec que són metodologies que poden funcionar d’allò més bé. Així mateix, penso que en tot cas, els treballs, les redaccions i altres tipus de presentacions no s’haurien de mostrar a l’estudiant. És a dir, cal que l’estudiant sàpiga en tot moment quin és el seu grau de competència—estic d’acord—, però no cal que sàpiga la nota que ha tret, ja que moltes vegades això comporta rivalitats entre alumnes i penso que això incentiva la competitivitat entre companys i no en reforça el desenvolupament eficaç de l'assignatura.

Una bona manera d’ajudar l’alumne en els seu procés d’aprenentatge, així com en la seva avaluació podria ser que el professor fes una llista de les qüestions que cada alumne hauria de millorar, des de punts precisos de sintaxi i gramàtica, fins a qüestions més precises d’expressió, i alhora podria donar materials complementaris o indicar quins tipus de materials l’alumne hauria de utilitzar per tal de millorar la competència en aquell camp. Això, és clar, comportaria que el nombre d’alumnes atorgats per a cada professor no fos gaire extens, per tal que el professor presti la dedicació i el temps necessari per a cadascun dels seus alumnes.

L'aula

La disposició d’una aula, així com les instal·lacions de què se serveix, són elements que ben cohesionats sempre faciliten l’aprenentatge d’una nova llengua, permeten que l’alumne focalitzi l’atenció dins un entorn preestablert i en milloren el seu rendiment.

El millor record de què disposo d’una aula d’idiomes és una de les classe de l’Escola Oficial d’Idiomes on vaig cursar la meva iniciació al francès. Les cadires estaven disperses per tota la classe—una mica com els alumnes volien—i això aportava tranquil·litat i relax o, al menys, és el que a mi m’aportava. També recordo que a les parets hi havia pòsters il·lustratius de Provenza, amb alguna cita en francès d’algun autor autòcton. Potser molts dels meus companys no es van fixar en els pòsters, però personalment sóc una persona força dispersa—o amb curiositat, depèn com ho vulgueu mirar—i tendeixo a “desconnectar” i scannejar el meu voltant. Penso que aquell petit detall va ser positiu per una classe d’idiomes, ja que permetia que l’alumne pogués llegir i saber alguna cosa nova de la cultura francesa. És evident que allò només era un petit material d’ambientació i que la feina de buscar la cita i saber de què parlava era feina de l’alumne, però de tota manera el professor ja hi havia pensat prèviament.

També hi havia un panell de noticies i anuncis on el professor penjava setmanalment informació sobre esdeveniments que es feien arreu de Barcelona, i que tenien a veure am la llengua francesa; hi havia anuncis d’exposicions, concerts, pel·lícules,etc.Un altre cop, però, la curiositat de l’alumne era imprescindible.

Les instal·lacions d’àudio i vídeo eren molt bones. Hi havia una pantalla que es desplegava del sostre cada cop que el professor volia fer un exercici amb pantalla i hi havia dos o tres altaveus que repartien la veu per tota l’aula de manera que tota la classe podia escoltar perfectament allò que es deia.

Quant a la metodologia en grup o individualitzada, he de dir, com he comentat anteriorment, que sóc partidària d’anar treballant poc a poc però de manera individual—voldria matisar aquest punt ja que sembla, segons el comentari que he rebut en el meu blog, que hi ha hagut una malentès del concepte “individual”. No em referia tant al fet d’anar aprenent de manera autònoma,jo sola, com al fet de la metodologia en un context educatiu. Quan em referia a un ensenyament individual, em referia a la metodologia d’ensenyament; és a dir, a la forma d’aprendre dins l’aula—individual en oposició a treballar en parelles o grups. Tot i així, també és cert que de vegades, poder compartir coneixements i observacions—sobretot en els primers cursos d’una llengua—amb algun company o companya, pot reforçar els estímuls i ajudar a comprendre més fàcilment algun concepte oblidat.

Marc psicològic

En aquesta tercera entrada us parlaré una mica de la vessant psicològica en el desenvolupament del meu aprenentatge de llengües estrangeres. Coincidint amb algunes de les aportacions del blog de l’Alba Gómez, la meva experiència d’aprenentatge no ha estat mai simètrica, ni tampoc ha seguit un patró teòric definitiu. És més, penso que el professorat que he tingut ha anat barrejant teories, mitjançant la metodologia que millor els anava a cada moment depenent dels conceptes que pretenien ensenyar.

En el meu primer contacte amb una llengua estrangera, que com sabeu va ser l’anglès a l’escola primària, amb un professor que no estava gaire ben preparat, vaig experimentar també per primer cop la frustració. El marc teòric en que es basaven les classes, si és que n’hi havia cap, penso que seria el conductisme en què l’aprenent té un paper força passiu i no es tenen en compte els seus processos cognitius. Com ja us he dit anteriorment, la metodologia es basava en memoritzar sense parar i per tant no va resultar ser una experiència positiva per a mi.

A les posteriors experiències als Estats Units—m’havia oblidat de dir-vos que abans de passar l’any escolar ja havia estat d’intercanvi un estiu en una ciutat de l’oest dels Estats Units— tot i que no eren classes específiques de llengua anglesa, la immersió lingüística va ser total, i per tant en aquell cas hi havia molts factors psicològics a tenir en compte. D’una banda, vaig estar sotmesa a un procés d’aprenentatge absolut, amb una gran acumulació de noves dades constant. Penso que la meva elaboració personal de significats i processos d’assimilació em van fer créixer i madurar de manera rellevant i, de ben segur, aquell context situacional va fomentar el desenvolupament d’una visió constructivista de l’aprenentatge de llengües.

D’altra banda, en l’aprenentatge del francès, com que tant el contacte amb la llengua i la situació era molt diferent, la metodologia que van seguir—aquest cop sí, els professors—va ser més cognitivista, pensat en l’aprenentatge de l’escriptura i enfocat a resoldre errors i fomentar la reflexió lingüística. Penso que això va ser en part possible al fet que jo ja era més gran i, per tant, estava “psicològicament” preparada per immergir-me en l’aprenentatge de tot el que una nova llengua suposa.

Personalment, em sento molt còmoda aprenent llengües en una marc constructivista o cognitivista, i no tant en un d’humanista o conductista. En l’àmbit de l’aprenentatge de llengües em confesso una mica individualista i m’agrada anar descobrint les coses per mi mateixa i poder desenvolupant els meus propis coneixements de forma individual, potser això es degui a la meva experiència amb l’aprenentatge de l’anglès als Estats Units. Qui sap, però de moment funciona.

Teories lingüístiques del meu bagatge

En la meva trajectòria com aprenent de llengües estrangeres he experiment principalment dues de les teories lingüístiques dins l’àmbit de la didàctica de llengües. A l’escola primària vaig entrar en contacte amb la llengua anglesa als 12 anys a partir de les classes que un professor impartia 3 hores la setmana— anys més tard m’he assabentat que aquell professor no estava especialitzat en l’ ensenyament de l’anglès o de cap llengua.

Recordo que no m’agradava gens l’assignatura perquè, a banda de la meva manca de motivació, les classes es feien pesades i molt avorrides. L’aprenentatge consistia bàsicament en memoritzar llistes extensíssimes de vocabulari no contextualitzat—jo sóc una persona que necessita una certa lògica per tal de memoritzar continguts i per tant allò no m’aportava gaire—així com en tota una sèrie de regles gramatical que per mi tenien la mateixa lògica que el vocabulari indexat.

Penso, doncs, que un dels motius pels quals mai vaig acabar d’assimilar els continguts de la classe d’anglès va ser per aquest enfocament tradicional d’aprenentatge de llengües, que es basa en memoritzar de forma irracional regles gramaticals complexes i llistes infinites de paraules. Sempre he pensat que allò que l’estudiant al cap i a la fi demostra en aquesta mena d’aprenentatge és la seva capacitat memorística que, si bé és un dels components en l’aprenentatge de llengües, no és l’únic, ni tampoc el més important.

Al cap d’uns anys, tant la motivació com l’enfocament del meu aprenentatge varen canviar radicalment. Vaig començar a interessar-me per la música i la literatura en anglès i, poc a poc, amb l’ajuda de material bibliotecari (bàsicament diccionaris i manuals) i dels pocs apunts que guardava dels anys anteriors, vaig anar desxifrant l’entramat de la gramàtica anglesa de forma individual. Tot el procés, però, va ser a base de repetició i mètodes àudio-linguals—teoria estructuralista de l’aprenentatge— que estimulaven la meva percepció i facilitaven la comprensió de la informació que anava adquirint.

Finalment, la immersió durant un any en un entorn lingüístic completament anglès als Estats Units, va acabar de fonamentar tots els coneixements que de manera independent havia anat adquirint. El mètode que vaig experimentar en l’adquisició de la llengua allí tenien com a principal objectiu l’expressió coherent i cohesionada del discurssos. Ara ja no importava tant les normes gramaticals rígides i sense sentit, com el sentit general d’allò que volia expressar. Així doncs, dels més de 6 anys en què vaig estar en contacte amb l’anglès, tan sols els 2 últims em foren útils per al domini de la llengua.

La trajectòria lingüística que he experimentat amb la llengua francesa, però, no té res a veure amb la de la llengua anglesa. D’una banda perquè en aquest cas tenia des del començament una motivació que no havia tingut quan vaig començar a aprendre l’anglès i, de l’altra, gràcies al temps en què vaig estar aprenent anglès pel meu compte, després vaig saber com focalitzar l’atenció dels meus esforços.

A part del francès que aprenia a les classes d’iniciació de la Universitat, vaig assistir durant un parell d’anys a l’Escola Oficial d’Idiomes. Al principi vaig fer un curs intensiu de 3 mesos de 8 hores setmanals en els quals es tractaven aspectes gramaticals i lèxics. Els mètodes que es feien servir eren molt amens i entretinguts tot i que havíem de recordar alguna regla gramatical. Tanmateix, les classes es van fonamentar sempre en el domini de la oralitat i el diàleg entre el professor i els alumnes. Era una visió estructuralista de l’adquisició de la llengua, en què tots els participants interactuàvem i apreníem a base de repetició i experiència pròpia—un context situacional similar al que havia experimentat als Estats Units i que, a fi de comptes, és el que més servi m’ha fet.

Aprenent llengües

Primer de tot m’agradaria dir-vos que per raons personals no em serà possible assistir en persona a les classes presencials que s’imparteixen en aquesta assignatura. Així que per a tots aquells de vosaltres que no em conegueu en persona, podreu fer-vos una idea de com sóc a partir de les meves aportacions periòdiques i d’alguna fotografia que pengi.

Sé que no em serà possible gaudir de moltes de les aportacions que fareu a classe, raó per la qual penso que és molt bona idea disposar d’una infraestructura informàtica com aquesta, que permet comunicar-nos amb tanta rapidesa i efectivitat.

L’assignatura d’Ensenyament de Llengües em motiva per dues raons ben diferents però complementaries alhora. En primer lloc, amb els articles i la wiki podré expandir els meus coneixements de tot allò que està relacionat amb la didàctica de llengües—un punt que m’interessa particularment per a la meva feina com a professora. En segon lloc, m’ajudarà a adquirir familiaritat amb el temes que tractaré més endavant en el Treball Acadèmic d’ Ensenyament de Llengües.

La meva experiència aprenent llengües ha tingut lloc sempre a partir de “casualitats”. Mai vaig estar massa interessada per l’anglès a l’escola perquè ho considerava una assignatura més que havia d’aprovar, i l’aprenentatge tant del català com del castellà foren d’allò més natural; a casa parlava i mirava la televisió en català, mentres que a la família paterna els parlava en castellà. Així que mai em va costar gaire expressar-me en cap de les dues llengües, però per aquesta mateixa raó tampoc vaig parar gaire atenció al seu aprenentatge.

Quan tenia quinze anys, però, vaig tenir la gran sort de conviure amb un estudiant d’intercanvi d’Estats Units i aquella experiència em va encaminar cap un nou trajecte que encara avui dia dura. Em va fascinar tant el fet que una persona estrangera de la meva edat fos capaç d’expressar-se en una llengua que no era la seva, que tot just quan va marxar cap al seu país vaig començar a interessar-me per l’anglès sense parar. Al principi em va costar moltíssim llegir o entendre la lletra de cançons, ja que els meus coneixements gramaticals de l’anglès eren força limitats—per no dir nuls— i el meu cabdal lèxic era igual o pitjor que el gramatical. A base de constància, esforç i motivació personal, veient que cada cop anava entenent més tot allò que llegia i escoltava, vaig veure com amb gran rapidesa anava assimilant els coneixements que jo sola anava construint.

Després d’aquell estiu, vaig demanar als meus pares si podia anar a visitar el noi de l’intercanvia als Estats Unit— que, aprofito per presentar, es deia Ali i era d’ascendència musulmana—i com que van veure que realment mostrava un interès inusual m’hi van deixaren anar l’estiu de l’any següent. Tot i que només varen ser dos mesos, vaig aprendre moltíssimes coses tant de la cultura nord americana, com de la seva llegua i història.

L’experiència em va semblar poca cosa i vaig decidir que em volia quedar a viure als Estats Units durant una època per poder millorar el meu nivell d’anglès i el meu coneixement sobre la forma de ser d’aquella gent que tant em fascinava. Vaig anar a Denver, Colorado la tardor del següent any i vaig cursar el segon de Batxillerat en un institut públic de la ciutat.

Tot i que les vaig veure de tots els colors, la immersió lingüística i cultural a la que vaig ser sotmesa em va donar una capacitat d’absorció de coneixements que m’ha ajudat moltíssim en posteriors situacions comunicatives. Quan vaig arribar a la universitat, jo no sabia francès, però en cosa d’un any, el meu nivell es podia equiparar força al dels meus companys i companyes. És cert que aquest cop vaig haver de fer més esforç en menys poc temps perquè els cursos impartits a la universitat així ho requerien, però crec que si no hagués estat per la meva capacitat d’aprenentatge autònom, no hagués pogut desenvolupar els coneixements que anava adquirint.

Avui dia la única cosa que en recordo i que m’ha quedat com a memento de la meva relació—un pèl particular— amb les llegües, és la facilitat que aquella experiència em va atorgar per a l’aprenentatge de llengües i cultures noves. Ara com ara, no em fa por començar a estudiar una llengua nova, ja que sé de primera mà que els únics condicionants que fan falta per aconseguir dominar una llengua són: la paciència, la motivació i, això sí, una bona oïda pels accents!