Teories lingüístiques del meu bagatge

En la meva trajectòria com aprenent de llengües estrangeres he experiment principalment dues de les teories lingüístiques dins l’àmbit de la didàctica de llengües. A l’escola primària vaig entrar en contacte amb la llengua anglesa als 12 anys a partir de les classes que un professor impartia 3 hores la setmana— anys més tard m’he assabentat que aquell professor no estava especialitzat en l’ ensenyament de l’anglès o de cap llengua.

Recordo que no m’agradava gens l’assignatura perquè, a banda de la meva manca de motivació, les classes es feien pesades i molt avorrides. L’aprenentatge consistia bàsicament en memoritzar llistes extensíssimes de vocabulari no contextualitzat—jo sóc una persona que necessita una certa lògica per tal de memoritzar continguts i per tant allò no m’aportava gaire—així com en tota una sèrie de regles gramatical que per mi tenien la mateixa lògica que el vocabulari indexat.

Penso, doncs, que un dels motius pels quals mai vaig acabar d’assimilar els continguts de la classe d’anglès va ser per aquest enfocament tradicional d’aprenentatge de llengües, que es basa en memoritzar de forma irracional regles gramaticals complexes i llistes infinites de paraules. Sempre he pensat que allò que l’estudiant al cap i a la fi demostra en aquesta mena d’aprenentatge és la seva capacitat memorística que, si bé és un dels components en l’aprenentatge de llengües, no és l’únic, ni tampoc el més important.

Al cap d’uns anys, tant la motivació com l’enfocament del meu aprenentatge varen canviar radicalment. Vaig començar a interessar-me per la música i la literatura en anglès i, poc a poc, amb l’ajuda de material bibliotecari (bàsicament diccionaris i manuals) i dels pocs apunts que guardava dels anys anteriors, vaig anar desxifrant l’entramat de la gramàtica anglesa de forma individual. Tot el procés, però, va ser a base de repetició i mètodes àudio-linguals—teoria estructuralista de l’aprenentatge— que estimulaven la meva percepció i facilitaven la comprensió de la informació que anava adquirint.

Finalment, la immersió durant un any en un entorn lingüístic completament anglès als Estats Units, va acabar de fonamentar tots els coneixements que de manera independent havia anat adquirint. El mètode que vaig experimentar en l’adquisició de la llengua allí tenien com a principal objectiu l’expressió coherent i cohesionada del discurssos. Ara ja no importava tant les normes gramaticals rígides i sense sentit, com el sentit general d’allò que volia expressar. Així doncs, dels més de 6 anys en què vaig estar en contacte amb l’anglès, tan sols els 2 últims em foren útils per al domini de la llengua.

La trajectòria lingüística que he experimentat amb la llengua francesa, però, no té res a veure amb la de la llengua anglesa. D’una banda perquè en aquest cas tenia des del començament una motivació que no havia tingut quan vaig començar a aprendre l’anglès i, de l’altra, gràcies al temps en què vaig estar aprenent anglès pel meu compte, després vaig saber com focalitzar l’atenció dels meus esforços.

A part del francès que aprenia a les classes d’iniciació de la Universitat, vaig assistir durant un parell d’anys a l’Escola Oficial d’Idiomes. Al principi vaig fer un curs intensiu de 3 mesos de 8 hores setmanals en els quals es tractaven aspectes gramaticals i lèxics. Els mètodes que es feien servir eren molt amens i entretinguts tot i que havíem de recordar alguna regla gramatical. Tanmateix, les classes es van fonamentar sempre en el domini de la oralitat i el diàleg entre el professor i els alumnes. Era una visió estructuralista de l’adquisició de la llengua, en què tots els participants interactuàvem i apreníem a base de repetició i experiència pròpia—un context situacional similar al que havia experimentat als Estats Units i que, a fi de comptes, és el que més servi m’ha fet.