Marc psicològic
En aquesta tercera entrada us parlaré una mica de la vessant psicològica en el desenvolupament del meu aprenentatge de llengües estrangeres. Coincidint amb algunes de les aportacions del blog de l’Alba Gómez, la meva experiència d’aprenentatge no ha estat mai simètrica, ni tampoc ha seguit un patró teòric definitiu. És més, penso que el professorat que he tingut ha anat barrejant teories, mitjançant la metodologia que millor els anava a cada moment depenent dels conceptes que pretenien ensenyar.
En el meu primer contacte amb una llengua estrangera, que com sabeu va ser l’anglès a l’escola primària, amb un professor que no estava gaire ben preparat, vaig experimentar també per primer cop la frustració. El marc teòric en que es basaven les classes, si és que n’hi havia cap, penso que seria el conductisme en què l’aprenent té un paper força passiu i no es tenen en compte els seus processos cognitius. Com ja us he dit anteriorment, la metodologia es basava en memoritzar sense parar i per tant no va resultar ser una experiència positiva per a mi.
A les posteriors experiències als Estats Units—m’havia oblidat de dir-vos que abans de passar l’any escolar ja havia estat d’intercanvi un estiu en una ciutat de l’oest dels Estats Units— tot i que no eren classes específiques de llengua anglesa, la immersió lingüística va ser total, i per tant en aquell cas hi havia molts factors psicològics a tenir en compte. D’una banda, vaig estar sotmesa a un procés d’aprenentatge absolut, amb una gran acumulació de noves dades constant. Penso que la meva elaboració personal de significats i processos d’assimilació em van fer créixer i madurar de manera rellevant i, de ben segur, aquell context situacional va fomentar el desenvolupament d’una visió constructivista de l’aprenentatge de llengües.
D’altra banda, en l’aprenentatge del francès, com que tant el contacte amb la llengua i la situació era molt diferent, la metodologia que van seguir—aquest cop sí, els professors—va ser més cognitivista, pensat en l’aprenentatge de l’escriptura i enfocat a resoldre errors i fomentar la reflexió lingüística. Penso que això va ser en part possible al fet que jo ja era més gran i, per tant, estava “psicològicament” preparada per immergir-me en l’aprenentatge de tot el que una nova llengua suposa.
Personalment, em sento molt còmoda aprenent llengües en una marc constructivista o cognitivista, i no tant en un d’humanista o conductista. En l’àmbit de l’aprenentatge de llengües em confesso una mica individualista i m’agrada anar descobrint les coses per mi mateixa i poder desenvolupant els meus propis coneixements de forma individual, potser això es degui a la meva experiència amb l’aprenentatge de l’anglès als Estats Units. Qui sap, però de moment funciona.
1 comentario
lucile -